Imatge de Nicole Köhler
Un dia un petit forat va aparèixer en una càpsula de crisálida; al costat d'ella, un home assegut estava observant per diverses hores com la papallona s'esforçava per aconseguir que el seu cos passés a través d'aquell petit forat.
Va arribar un moment que semblava com que ja no hi hagués cap progrés; feia l'efecte que havia fet tot quant podia i no podia avançar en el seu intent.
Llavors l'home va decidir ajudar a la papallona; va prendre unes tisores i va tallar la resta de la càpsula. La papallona va sortir facilment. Però el seu cos estava feble, era petit i tenia les ales engarrotades.
L'home va continuar observant la papallona esperant que, en qualsevol moment les seves ales s'obririen per a volar, amb capacitat de suportar el cos.
Però no va succeir. La veritat és que la papallona va passar la resta de la seva vida arrossegant-se amb un cos feble i les seves ales encongides. Ella mai va ser capaç de volar.
El que aquell home, en el seu desig i voluntat d'ajudar, no va comprendre era el següent:
La papallona necessitava exercir aquell esforç per a passar per aquell petit forat; aquesta era la manera que Déu utilitzava perquè el fluid del cos de la papallona fora estenent-se per les seves ales donant-les vigor i fortalesa per a ser capaç de volar una vegada estigués alliberada de la càpsula.
Algunes vegades, un esforç és justament el que necessitem a la nostra vida. Si Déu ens permetés viure-la sense cap obstacle avançaríem en debilitat; mai arribaríem a ser lo forts que poguéssim haver estat. Mai podríem volar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada