Les portes de la presó de Cartagena d’Índies varen obrir-se per donar entrada a l’Anita Ríos. Havia mort al seu marit Ricard per causa d’una infidelitat. Això va succeir el 1948. El 1989, quan ja tenia 102 anys s’obriren novament les portes per a deixar-la sortir. Havia passat 41 anys de presó. Durant molts d’aquests anys havia estat bibliotecària de la presó. Sempre va observar bona conducta. Per això i per les seves canes van reduir-li la pena. En sortir lliure va dir: “No estic penedida d’haver mort al meu marit”. Vol dir que aquesta àvia centenària necessitava sortir d’unes altres presons més, apart de les parets i reixes de Cartagena. Necessitava sortir de la presó de la rancúnia i dels records amargs. No fa falta estar entre reixes per a ser presoner. Els vicis dominants i els sentiments negatius de l’ànima són una presó. El joc, l’alcohol, les drogues, les relacions sexuals il·lícites, son veritables presons, juntament amb les pors, rancúnies, antipaties i odis que també ho són. Tots ells clouen el cor i l’ànima en un cercle estret i miserable de tenebres. L’actitud més sensata és reconèixer que vivim presoners en els nostres problemes i passions, i que necessitem clamar per llibertat. I quan clamem, Crist, el gran Llibertador, està disposat a alliberar-nos. Demanem-li a Déu amb humilitat que ens faci lliures de la presó més angoixant , la presó del pecat.
Escrit per Pablo Finkenbinder / Imatge de Ichigo
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada