“No se pas qui m’ha posat al món, ni el que és el món, ni el que jo mateix soc. Estic en una terrible ignorància de totes les coses. No sé el que és el meu cos, el que són els meus sentits, la meva ànima i aquesta part de mi que pensa el que dic, que reflexiona les coses i que vol raonar-les. Contemplo aquests vertiginosos espais de l’univers que m’engarjolen i em sento lligat a un racó d’aquesta vasta expansió, ignorant el perquè estic col·locat en aquest lloc i no a un altre . Només veig infinits que m’oclouen com a un àtom i com una ombra que dura un instant. Tot el que sé es que aviat hauré de morir, però el que més desconec es referent a aquesta mateixa mort que no puc evitar. Donat que no sé d’on vinc, tampoc sé on vaig: només sé que en sortir d’aquest món cauré per sempre al no-res, o a les mans de Déu” (Una pàgina de Blas Pascal (1623-1662)). A Déu gràcies, aquest filòsof cristià havia resolt aquestes preguntes universals tan transcendentals; només les va escriure per tal de convidar al seu lector a trobar, com ell, les respostes en la Paraula de Déu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada