La signatura de Déu

D’aquí a uns mesos es compliran 50 anys de la darrera missió de la NASA. A bord de l’aeronau espacial Apol·lo XVII viatjaven cap a la lluna tres persones: el comandant Eugene Cernan i dos pilots. Segons el protocol de la NASA, el comandant seria el primer a baixar de la nau i, complerta la missió, el darrer a pujar. Així que quan Eugene Cernan va trepitjar per darrera vegada la superfície lunar va escriure al costat d’aquesta última petjada les següents lletres, TDC. Com que a l’atmosfera lunar no hi ha vent ni pluja, l’empremta restarà allà per sempre i també les lletres d’un nom: Teresa Dawn Cernan, la filla de l’astronauta. M’agrada la història , la explico a les meves filles amb notable emoció. També els explico una altra història, molt semblant en alguns aspectes. Va passar fa dos mil anys. Des de l’infinit cel Déu va visitar la terra, va caminar per ella, va deixar el seu missatge en cors afamats de la veritat i se’n va anar de tornada. I a la seva última empremta no ens va deixar unes sigles amb cal·ligrafia en foc sinó que va fer molt més que això: va lliurar al seu Fill, deixant el seu traç estampat en sang, i aquest fet no es pot esborrar. Jesús va morir però Ell va ressuscitar de la tomba, i un dia tornarà. Mentre aquell moment arriba, jo explico la seva història. I a les nits de lluna plena, quan miro l’astre il·luminat, penso en les sigles d’aquell astronauta ansiós i també recordo la creu, on va quedar estampada la signatura de Déu redimint el qui es refugia en el seu omnipotent significat.

Escrit per Osmany Cruz Ferrer / Imatge per Luminas_Art