Fins i tot els que no som especialment aficionats al futbol prestem una atenció diferent quan es disputa un Mundial.
Durant unes setmanes, aquest esport aconsegueix ocupar un espai important a les nostres converses i a la nostra atenció. No només pels partits i els seus resultats, sinó també per les històries que envolten els jugadors, els equips i els països participants.
Darrere de cada selecció hi ha històries personals d’esforç, sacrifici, èxit i fracàs. Històries que, enmig de les grans preocupacions del món i dels problemes de cada dia, ens regalen petits moments d’emoció i d’alegria.
La selecció espanyola ha deixat bones sensacions al llarg de tota la competició i, en l’últim partit, el seu esforç i el seu bon joc van trobar la recompensa en un gol decisiu de Ferran Torres.
Una jugada magistral que va tornar a demostrar que, al futbol —com tantes vegades passa a la vida—, una oportunitat pot aparèixer en un instant i aprofitar-la pot canviar-ho tot.
Per marcar aquest gol, Ferran Torres havia de ser allà. Al lloc adequat, en el moment adequat.
Però arribar fins a aquell moment havia exigit molt més: entrenaments, esforç, disciplina, estratègia, compromís amb l’equip i capacitat per suportar la pressió.
El futbol, en aquest sentit, ofereix moltes lliçons que van més enllà del terreny de joc. Tots juguem en algun “camp”. A la família, a la feina, als negocis, als estudis, en les nostres relacions personals i en les decisions que prenem cada dia.
I, com passa en qualsevol partit, no sempre guanyem. No sempre juguem bé. No sempre estem preparats. No sempre gaudim del joc.
Però el més important és romandre al camp.
Al llarg de la vida hi haurà qui ens empenyi, qui ens critiqui o qui ens faci una entrada inesperada. Hi haurà errors, decisions discutibles i moments en què semblarà que tot està perdut.
A vegades ens trauran una targeta; en altres ocasions serem nosaltres qui cometem la falta que criticàvem als altres.
Així és el joc. Així és també la vida. Ferran Torres havia estat qüestionat anteriorment pel seu rendiment. Tot i així, quan va arribar el moment decisiu, era allà. No havia abandonat. I quan va sorgir l’oportunitat, va saber aprofitar-la.
Potser aquest és un dels missatges més interessants que ens deixa l’esport: no sempre podem controlar el resultat, però sí podem decidir si continuem participant.
Podem continuar entrenant, aprenent, millorant i esperant el moment adequat, juntament amb l’equip.
També les conviccions personals formen part de la vida de molts esportistes. Alguns manifesten públicament la seva fe cristiana, musulmana o de qualsevol tipus; d’altres la viuen d’una manera més discreta. En qualsevol cas, les conviccions profundes d’una persona no són indiferents a la seva manera de viure.
Se sol dir que la fe pertany exclusivament a l’àmbit privat. És cert que la fe té una dimensió íntima i personal. Però quan és autèntica, també influeix en l’ètica, en la moral, en els valors i en la manera de relacionar-nos amb els altres.
La fe cristiana no és patrimoni de cap ideologia política. No és ni de dretes ni d’esquerres. Els seus valors apel·len a la consciència, a la dignitat humana, a la veritat, a la justícia, al perdó i a l’amor al proïsme.
Pau va escriure: «Prossegueixo cap a la fita, cap al premi del noble encàrrec de Déu en Crist Jesús» (Filipencs 3:14).
No sempre podem marcar el gol de la victòria. Però sí podem seguir jugant amb l’equip. I, de vegades, quan tot sembla perdut, l’oportunitat apareix precisament per a qui va decidir no abandonar el camp.
Com va escriure C. S. Lewis: «Les dificultats sovint preparen una persona corrent per a un destí extraordinari».
Per això, no et rendeixis. Segueix jugant. El proper gol decisiu encara ha d’arribar, i aquest èxit, petit o gran, pot canviar-ho tot en la teva vida.
Escrit per Jorge Pastor i publicat a Protestante Digital / Imatge per RFEF
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada